Tant de bo m'equivoqui

Ahir varem veure, millor que mai, que Barack Obama té dues cares. El ja President dels EUA va fer ahir, precisament, això, de President. El seu esperat discurs va apel·lar menys que mai a l’emoció, que sembla més adient per la campanya electoral. En el seu lloc ens va obsequiar amb un discurs presidencialista menys crític amb el mercat i menys ferm amb futuribles canvis socialitzants. Evidentment, el seu discurs presidencialista espanta menys que el d’un Bush convertit en un temps rècord en un fantasma del passat. Faltaria menys.

El discurs d’Obama va deixar frases per a la història. Malgrat l’escepticisme d’un servidor, ningú no dubta que el d’ahir va ser un esdeveniment històric. Ho va ser per què significa una passa de gegant per a la complexa societat ètnica nord-americana, que veu com el nét d’algú que no podia utilitzar el mateix lavabo que un blanc era nomenat president. Ho va ser, aparentment, perquè deixa enrere vuit anys nefastos a càrrec d’uns ultres del neoliberalisme. Uns ultres que han s’han omplert les butxaques millor que mai i que, a canvi, ens han deixat un planeta pitjor que mai. Impunement, és clar. Ho va ser, també aparentment, perquè ha de significar el principi d’una nova era basada en la multi lateralitat i el diàleg. Ja cal que corri, perquè la violència sembla haver-se fet amb el monopoli de les relacions humanes. Preguntin a la pobra gent de Gaza, aquella que roman en un immens camp de concentració bombardejable al gust. O a d’altres, molts d’altres, que pateixen tant o més que els de Gaza però que es queden sense publicitat. Coses de les audiències.

Allò d’ahir serà història perquè, a més d’un moviment polític, és un moviment social; un fenomen social. Que dos milions de persones passin hores a -6 graus per escoltar el discurs d’Obama no és casualitat. És innegable que és un líder nat. Ho té tot: oratòria, presència, carisma, preparació i empatia. Però no és un messies, i això és el que comença a semblar. De fet, mirant les imatges de la gentada d’ahir, certament impactants, vaig pensar més en la coronació d’un emperador del Món Antic que en un president del segle XXI. I referències al passat no van faltar, ja que Obama va jurar sobre la mateixa Bíblia que ho va fer Lincoln. Però no vull restar-li mèrits, menys encara en una època en que els polítics són simples engranatges d’una maquinària ferragosa, gestors incapaços d’aixecar algú de la cadira si no es convidant-lo a una paella. Obama serà moltes coses i en deixarà de ser moltes altres, però és, indubtablement, un líder capaç d’arrossegar les il·lusions de milions de persones. Pesada càrrega aquesta.

De fet, gairebé em sap greu no poder sumar-me a la festa i llençar-me a la piscina. Però hi ha dos motius que m’ho impedeixen. En primer lloc, perquè encara que Obama fes tot allò que ha dit que faria es quedaria curt. I, en segon lloc, perquè no crec que faci tot allò que ha dit que farà. Tant de bo m’equivoqui.

ENTREVISTA A MIRANDA MARQUIT

Un dels avenços més importants d'internet és la possibilitat de comunicar-se a temps real amb ciutandans de qualsevol banda del món. D'aquesta manera, podem entendre millor els processos polítics que esdevenen al món. I això és el que he fet.

La Miranda Marquit és una freelance de 29 anys de Logan, Utah. Aquesta jove nord-americana hi té posades moltes esperances en la recent elecció de Barack Obama com a President dels Estats Units, tot i que mostra cert escepticisme ateses les desorbitades expectatives que s'hi han dipositat. Gràcies a la Miranda, podem pendre el pols a com veu Obama una jove periodista nord-americana.

What means to you the election of Barack Obama?

To me, the election of Barack Obama is a sign of progress. His youth and vitality also resonates with me in that it appears that the young are ready to move up and take over in American politics. I have always been interested in politics, and it was very inspiring to see others under the age of 30 engaging and becoming involved.

Do you believe that he will be a good president?

I certainly think he will do his best to be a good president. I think he'll be the best president we've had here in the U.S. in around 40 years

Is he really a change?

I hope he is. I think he wants to make changes, and I believe that he will try. Will he succeed? I don't know. I'm just cyncial enough to wonder whether he can really fight against the established order and make a change. Another problem is that things are so crazy right now that he might get in the habit of making concessions to the status quo in order to get us out of our current mess. Which would be too bad. He has a chance to instigate a real change in domestic and foreign policy, and I hope he can do it. But I don't think he can without the support and actice help of American citizens.

What kind of change?

At the very least, Obama represents change in the way young people think about politics. What I really hope is that the change he brings is in the way the American people view politics and what we do to become re-engaged in civil life. I'm not sure that he can bring immediate change to the politics of Washington, but I do think that gradual change in the way we as citizens work to bring change.

Are there too much prospects on Mr. Obama?

I definitely think that the expectations for Obama are rather high. Many are putting too much on what he can do, and, even though it is impossible for any politician to accomplish all s/he would like to do, it appears that Obama is going to be judged rather heavily on what he does -- and whether he does it quickly. I think that expectations are a little unrealistic for him.

What do you think about his health care plan?

I like the idea of giving American citizens access to affordable health care -- including the same health care that our legislators have access to. I am especially fond of the idea that all children should have access to health care. However, I would like to see a universal health care system on a national level, perhaps similar to what has worked well in Massachusetts. I don't think that Obama's plan goes far enough in ensuring that all Americans have access to affordable health care.

Do you think that Obama means a new American international policy?

I'm very hopeful that Obama will pursue more diplomatic and multi-lateral solutions. He seems willing to engage with other world leaders, and I hope that he does.

What do you think about Obama's plans for Iraq?

I like the idea of a withdrawal relatively soon. There really isn't a way to completely win in Iraq. Well, not and maintain ANY sort of moral high ground (what's left of it). It's clearly time to leave, since there is no way to completely subdue the country.

What are the reasons of the "Obama mania"?

I think that one of the main reasons for Obamamania is his youth and his hipness. He represents cool. As a youthful African-American, he represents what people in other countries think is cool about American culture. Also, I think that the fact that he is eloquent, inspiring and has progressive ideas is in his favor. People like to see hope and change, and Obama seems like the smart, energetic and capable person to get it all done.

Why do you think that Europe prefers Obama than Mc Cain?

McCain seems like more of the same -- George W. Bush -- and Europe (along with the rest of the world) quite obviously has had enough of Bush. Additionally, Obama seems much cooler and more of a citizen of the world than McCain, and that appears to be in his favor.

How do you imagine the US after Obama's first four years?

Hopefully a much better place than it is now. One always hopes for improvement, of course, but I hope that four years from now we will see an America that is more united, more tolerant of others and ready to take of others at home and abroad.

Si voleu saber més coses sobre la Miranda Marquit, podeu fer-li una visita a:

http://www.bloggingprofessional.blogspot.com/

QUEDA CLAR

Rahm Emanuel serà un dels homes més propers a Barack Obama quan aquest sigui oficialment designat nou president dels EUA. Hi ha dades sobre ell que són conegudes i poc rellevants, com ara que va perdre un dit treballant en un fast food quan era jove. D’altres dades, també conegudes, són més rellevants, i preocupants. Emanuel té 49 anys, és fill de pare israelià, parla perfectament la llengua hebrea i va ser voluntari a l’Exèrcit d’Israel durant la primera Guerra del Golf. De fet, aquesta militància té fortes arrels familiars; el cognom que porta no és el que duien els seus avantpassats (Abervuj), sinó que el van canviar l’any 1933 per “Emanuel”, nom del tiet de Rahm, mort en la guerra contra els àrabs. A la Casa Blanca, a més, corre el rumor que va ser ferit per l’impacte d’un míssil siri a la frontera amb Israel, quan ajudava el Tsahal. Déu n’hi do.

Després de la política exterior de Bush, nefasta per a l’estabilitat mundial, Barack Obama ha guanyat les eleccions amb un missatge de canvi radical. No ho sembla pas. El seu nou Cap de Gabinet, és a dir, qui dirigirà l’agenda del president i passarà més hores amb ell, era conegut durant la seva època com assessor polític de Bill Clinton com a Rambo. En teoria, perdíem de vista el cowboy per tenir un món una mica més tranquil, i resulta que un dels suposats artífexs de la pacificació és conegut entre els seus com un dels el més famosos assassins del cinema.

Rahm Emanuel és un home de conviccions fortes, a més de ser molt poderós. És congressista per Illiois des de 2002, i és el quart en importància entre tots els congressistes demòcrates a la Cambra de Representants. A més, Obama ha declarat públicament que considera Emanuel “un amic”, ja que es coneixen des de fa molts anys. Dos amics que ara podran passar moltes hores junts, mentre dirigeixen el món.

Per entendre l’elecció d’Emanuel per part d’Obama cal mirar l’Orient Mitjà. No és cap secret que Israel preferia una victòria de McCain, de fet, ho varen dir públicament. Tampoc no és cap secret que l’estat hebreu té un pes importantíssim en la política internacional nord-americana. Així doncs, Obama havia de fer un moviment estratègic que tranquil·litzés el principal aliat dels EUA al món. No ha trigat gaire. Això sí, si aquesta és la via del canvi per al conflicte àrabo-israelià, de canvi, més aviat poc.
Benjamin Emanuel, pare de Rahm, va néixer i créixer a Israel (i hi manté una residència). Quan va saber la nominació del seu fill com a nou Cap de Gabinet de la Casa Blanca va dir: “és evident que el meu fill tindrà influència sobre el president en tot allò referent a Israel”. Queda clar.

Declaracions destacades:

SOBRE L’IRAQ (2005)
“Segueixo pensant que desfer-se de Sadam va ser bo, d’acord?” (preguntat per si hauria seguit recolzant la guerra d’Iraq tot i saber que no hi havia armes de destrucció massiva).

SOBRE EUA (2006)
“Els EUA han de liderar la lluita contra l’expansió del mal i del totalitarisme, però no hem d’intentar guanyar aquesta batalla sols. Hem de reformar i enfortir les institucions multilaterals” .

SOBRE PALESTINA (2007)
“Els palestins es maten entre ells i el món no diu res. Si aquests morts haguessin estat en batusses amb els israelians, hauria estat tan ensordidor el silenci del món?”

JA HI TORNEM A SER

Barack Obama ja és el president electe dels EUA i ja ha dissenyat el seu equip. Veient-lo, no sembla que el canvi promès tingui gaire garanties, ja que els pesos pesants del seu gabinet van pertànyer al govern de Bill Clinton.

Hillary Clinton, considerada moderada en matèria de Defensa, compta amb el respecte del Pentàgon. A més, va ser membre del Comitè de Serveis Armats del Senat i va establir bones relacions amb els alts militars. A banda de l'exprimera dama, l'equip de política exterior i de seguretat nacional d'Obama es complementa amb el republicà Robert Gates, que continuarà com a secretari d'Estat de Defensa almenys un any. I també James Jones, com a conseller de Seguretat. Robert Gates vol enviar més tropes a l'Afganistan i tancar la presó de Guantánamo, com Obama. Les diferències sorgeixen pel que fa a la qüestió de l'Iraq. El president electe advoca per la retirada de les tropes en un termini de setze mesos mentre que el titular de Defensa no hi vol establir límits. Per la seva banda, el general retirat James Jones va començar al Vietnam la seva carrera militar, que l'ha portat a dirigir la Infanteria de Marina i el Comandament Suprem de l'OTAN. El nou secretari de Justícia serà l'advocat Eric Holder. "Protegirà la gent, mantindrà la confiança del públic i respectarà la Constitució", ha dit Obama sobre el seu escollit. Ja ho veurem. La fins ara governadora d'Arizona, Janet Napolitano, es convertirà en la secretària de Seguretat Nacional. Susan Rice, una de les principals assessores polítiques del president electe, és el nom triat per ocupar l'Ambaixada dels Estats Units a l'ONU.

Vist això, no sembla que l’aire fresc entri per les finestres de la Casa Blanca amb tanta intensitat com es prometia. Podria ser pragmatisme, ja que envoltar-se de persones amb experiència sempre aporta un plus de tranquil•litat, tant entre els membres del govern com entre la mateixa població. Tot i així, si hom vol governar els EUA ha de fugir de qualsevol mostra d’esquerranisme i Obama, si és que ha estat d’esquerres algun cop, no en serà l’excepció. A més, el lobby jueu es troba molt ben representat, a diferència de l’hispà i el negre. No és casualitat. L’oposició frontal d’Israel a l’elecció de Barack Obama l’ha forçat a fer aquest gest d’aproximació, gest que inequívocament dretanitza i molt el seu gabinet.

La calma després de la tempesta

Ho hem aconseguit. Hem sobreviscut a l'huracà Obama. Després de 18 mesos de bombardeig intensiu i despiatat els mitjans de comunicació ens han deixat descansar una mica de tanta passió per les eleccions nord americanes. Ara ens toquen uns dies de calma tensa abans de tornar a intoxicar-nos, tant si com no, de política imperial.

Molt bé doncs. Li donarem el benefici del dubte, tot i que em confesso totalment escèptic. Ara és hora de veure sí Obama realment pot. Tant de bo l'establishment i els lobbies de Washingtong li permetin dur a terme les moltes, moltíssimes, promeses que ha fet, especialment les moltes fetes a la gent més humil de la primera potència mundial.

Ens mantenim en espera...

La nit americana: teatre global

El món ja ha pres consciència del seu nou tarannà global. Avui dia tots som conscients que qualsevol esdeveniment desestabilitzador que es produeixi a l’altra banda del món ens pot afectar directament de manera sensible. Tot i axí, els fets esdevinguts la matinada de dimarts suposen un nou graó en l’escala globalitzadora, i és que mai abans unes eleccions forànies havien generat tanta expectació arreu del món.

De fet, Televisió de Catalunya va fer un programa especial que va durar tota la nit, amb un format i un desplegament de mitjans igual o superior al seguiment d’unes eleccions al Parlament de Catalunya. A més, diverses cadenes d’àmbit estatal van emetre programes similars, si bé és cert que amb una qualitat inferior a la de TV3. Òbviament, aquest és un fet que es va repetir a moltíssims països del món. Sens dubte, tot un precedent. Tots sabem que el càrrec de president dels EUA equival al “d’Emperador Mundial”, però això ja era així abans del bombardeig mediàtic Obama-Mc Cain. Perquè, doncs, aquesta febrada?

Hi ha diferents motius. En primer lloc ens trobem en un context de crisi mundial que ha posat les coses al seu lloc després del miratge de creixement desproporcionat dels darrers anys. Mentre quatre s’han inflat com paparres amb uns guanys mai vistos abans i basats en la pura especulació, gran part de la resta de mortals han estat visquent molt per sobre de les seves possibilitats, enlluernats per la gran mentida del capital: treballa dur i tu també seràs ric, seràs un dels nostres... Ara sí, doncs, benvinguts al món real.

En segon lloc hi trobem “l’efecte Bush”. Mai abans un titella de les multinacionals petroleres i armamentístiques havia suposat una amenaça tan perillosa pel conjunt del planeta. El ja considerat per molts pitjor president de la història dels EUA és un dels principals responsables, no l’únic, de la Guerra de l’Iraq, un conflicte en el que s’hi han deixat la vida més de 100.000 persones, tot i que sovint els mitjans de comunicació només fan referència a les 3.000 víctimes nord americanes. A més d’això, l’administració Bush és responsable d’haver culminat el diabòlic viatge que van iniciar aviat farà 30 anys els infames Ronald Reagan i Margaret Thatcher. Les teories neoliberals, aquelles que asseguren que la ma invisible del mercat és màgica i no necessita intervenció alguna de l’estat llevat per mantenir l’ordre públic i la propietat privada, han demostrat ser devastadores llevat pels quatre que belluguen els fils. Gran herència la seva, senyor Bush.

Finalment, cal tenir en compte el desenvolupament tecnològic que estem experimentant. Les noves tecnologies ens han summergit en “l’era de la informació”, tot i que massa sovint sembli més aviat la de la desinformació. Això, però, encetaria un nou i extens debat que ara no ens ocupa.

Així doncs, aquests són els principlas motius d’aquesta falera sobtada per les eleccions americanes. És en aquest context en el qual Obama ha pogut generar tanta esperança, una esperança que, tant de bo m’equivoqui, s’esvairà en pocs mesos. Qui cregui que Obama és socialista s’equivoca greument. Per aquells que sí en som de socialistes, de quan el socialisme era una lluitra de classes pura i dura, tot aquest teatre no és més que això, teatre, encara que ara sigui global.

Una broma de mal gust

Quan crèiem haver-ho vist tot, els grans assessors de John Mc Cain ens donen una altra mostra. Si Mariano Rajoy ja es va posar en ridícul amb la famosa nena, l’escena de John Mc Cain fent pujar al faristol a Joe el lampista és poc més que lamentable. Ho fa, evidentment, per què dóna rèdits electorals.

És molt trist que milions de persones es puguin creure que un home que controla gran part dels casinos dels EUA es pot arribar a preocupar per la sort d’un treballador, per no dir directament de la de cap d’ells. Però funciona. De res serveix que Sarah Palin es gasti 150.000 dòlars en roba per a ella i la seva família, entre els que s’inclouen 18.000 per a la seva perruquera personal (que se’ls va guanyar en dues setmanes, cobrant més que els assessors de Mc Cain). Aquesta dona fa por. Se m’encongeix el cor només de pensar com deu patir el gendre de la Palin, un pobre desgraciat que ha comés el terrible pecat de prenyar sense casar-s’hi la filla d’una ultra religiosa que pot acabar sent la presidenta de la primera potència del món.

Amb tot aquest circ, sembla que Obama ho tindrà fàcil. Ara bé, els 750 milions de dòlars que ha recaptat en concepte de donatius també ajuden. Amb el que s’està gastant en anuncis de televisió (sumat als 250 milions de Mc Cain), uns quants Joe el lampista arribarien més tranquils a final de mes... En fi, una broma de mal gust. Una altra.