Ahir varem veure, millor que mai, que Barack Obama té dues cares. El ja President dels EUA va fer ahir, precisament, això, de President. El seu esperat discurs va apel·lar menys que mai a l’emoció, que sembla més adient per la campanya electoral. En el seu lloc ens va obsequiar amb un discurs presidencialista menys crític amb el mercat i menys ferm amb futuribles canvis socialitzants. Evidentment, el seu discurs presidencialista espanta menys que el d’un Bush convertit en un temps rècord en un fantasma del passat. Faltaria menys.
El discurs d’Obama va deixar frases per a la història. Malgrat l’escepticisme d’un servidor, ningú no dubta que el d’ahir va ser un esdeveniment històric. Ho va ser per què significa una passa de gegant per a la complexa societat ètnica nord-americana, que veu com el nét d’algú que no podia utilitzar el mateix lavabo que un blanc era nomenat president. Ho va ser, aparentment, perquè deixa enrere vuit anys nefastos a càrrec d’uns ultres del neoliberalisme. Uns ultres que han s’han omplert les butxaques millor que mai i que, a canvi, ens han deixat un planeta pitjor que mai. Impunement, és clar. Ho va ser, també aparentment, perquè ha de significar el principi d’una nova era basada en la multi lateralitat i el diàleg. Ja cal que corri, perquè la violència sembla haver-se fet amb el monopoli de les relacions humanes. Preguntin a la pobra gent de Gaza, aquella que roman en un immens camp de concentració bombardejable al gust. O a d’altres, molts d’altres, que pateixen tant o més que els de Gaza però que es queden sense publicitat. Coses de les audiències.
Allò d’ahir serà història perquè, a més d’un moviment polític, és un moviment social; un fenomen social. Que dos milions de persones passin hores a -6 graus per escoltar el discurs d’Obama no és casualitat. És innegable que és un líder nat. Ho té tot: oratòria, presència, carisma, preparació i empatia. Però no és un messies, i això és el que comença a semblar. De fet, mirant les imatges de la gentada d’ahir, certament impactants, vaig pensar més en la coronació d’un emperador del Món Antic que en un president del segle XXI. I referències al passat no van faltar, ja que Obama va jurar sobre la mateixa Bíblia que ho va fer Lincoln. Però no vull restar-li mèrits, menys encara en una època en que els polítics són simples engranatges d’una maquinària ferragosa, gestors incapaços d’aixecar algú de la cadira si no es convidant-lo a una paella. Obama serà moltes coses i en deixarà de ser moltes altres, però és, indubtablement, un líder capaç d’arrossegar les il·lusions de milions de persones. Pesada càrrega aquesta.
De fet, gairebé em sap greu no poder sumar-me a la festa i llençar-me a la piscina. Però hi ha dos motius que m’ho impedeixen. En primer lloc, perquè encara que Obama fes tot allò que ha dit que faria es quedaria curt. I, en segon lloc, perquè no crec que faci tot allò que ha dit que farà. Tant de bo m’equivoqui.
