Ho hem aconseguit. Hem sobreviscut a l'huracà Obama. Després de 18 mesos de bombardeig intensiu i despiatat els mitjans de comunicació ens han deixat descansar una mica de tanta passió per les eleccions nord americanes. Ara ens toquen uns dies de calma tensa abans de tornar a intoxicar-nos, tant si com no, de política imperial.
Molt bé doncs. Li donarem el benefici del dubte, tot i que em confesso totalment escèptic. Ara és hora de veure sí Obama realment pot. Tant de bo l'establishment i els lobbies de Washingtong li permetin dur a terme les moltes, moltíssimes, promeses que ha fet, especialment les moltes fetes a la gent més humil de la primera potència mundial.
Ens mantenim en espera...
dilluns, 17 de novembre del 2008
divendres, 7 de novembre del 2008
La nit americana: teatre global
El món ja ha pres consciència del seu nou tarannà global. Avui dia tots som conscients que qualsevol esdeveniment desestabilitzador que es produeixi a l’altra banda del món ens pot afectar directament de manera sensible. Tot i axí, els fets esdevinguts la matinada de dimarts suposen un nou graó en l’escala globalitzadora, i és que mai abans unes eleccions forànies havien generat tanta expectació arreu del món.
De fet, Televisió de Catalunya va fer un programa especial que va durar tota la nit, amb un format i un desplegament de mitjans igual o superior al seguiment d’unes eleccions al Parlament de Catalunya. A més, diverses cadenes d’àmbit estatal van emetre programes similars, si bé és cert que amb una qualitat inferior a la de TV3. Òbviament, aquest és un fet que es va repetir a moltíssims països del món. Sens dubte, tot un precedent. Tots sabem que el càrrec de president dels EUA equival al “d’Emperador Mundial”, però això ja era així abans del bombardeig mediàtic Obama-Mc Cain. Perquè, doncs, aquesta febrada?
Hi ha diferents motius. En primer lloc ens trobem en un context de crisi mundial que ha posat les coses al seu lloc després del miratge de creixement desproporcionat dels darrers anys. Mentre quatre s’han inflat com paparres amb uns guanys mai vistos abans i basats en la pura especulació, gran part de la resta de mortals han estat visquent molt per sobre de les seves possibilitats, enlluernats per la gran mentida del capital: treballa dur i tu també seràs ric, seràs un dels nostres... Ara sí, doncs, benvinguts al món real.
En segon lloc hi trobem “l’efecte Bush”. Mai abans un titella de les multinacionals petroleres i armamentístiques havia suposat una amenaça tan perillosa pel conjunt del planeta. El ja considerat per molts pitjor president de la història dels EUA és un dels principals responsables, no l’únic, de la Guerra de l’Iraq, un conflicte en el que s’hi han deixat la vida més de 100.000 persones, tot i que sovint els mitjans de comunicació només fan referència a les 3.000 víctimes nord americanes. A més d’això, l’administració Bush és responsable d’haver culminat el diabòlic viatge que van iniciar aviat farà 30 anys els infames Ronald Reagan i Margaret Thatcher. Les teories neoliberals, aquelles que asseguren que la ma invisible del mercat és màgica i no necessita intervenció alguna de l’estat llevat per mantenir l’ordre públic i la propietat privada, han demostrat ser devastadores llevat pels quatre que belluguen els fils. Gran herència la seva, senyor Bush.
Finalment, cal tenir en compte el desenvolupament tecnològic que estem experimentant. Les noves tecnologies ens han summergit en “l’era de la informació”, tot i que massa sovint sembli més aviat la de la desinformació. Això, però, encetaria un nou i extens debat que ara no ens ocupa.
Així doncs, aquests són els principlas motius d’aquesta falera sobtada per les eleccions americanes. És en aquest context en el qual Obama ha pogut generar tanta esperança, una esperança que, tant de bo m’equivoqui, s’esvairà en pocs mesos. Qui cregui que Obama és socialista s’equivoca greument. Per aquells que sí en som de socialistes, de quan el socialisme era una lluitra de classes pura i dura, tot aquest teatre no és més que això, teatre, encara que ara sigui global.
De fet, Televisió de Catalunya va fer un programa especial que va durar tota la nit, amb un format i un desplegament de mitjans igual o superior al seguiment d’unes eleccions al Parlament de Catalunya. A més, diverses cadenes d’àmbit estatal van emetre programes similars, si bé és cert que amb una qualitat inferior a la de TV3. Òbviament, aquest és un fet que es va repetir a moltíssims països del món. Sens dubte, tot un precedent. Tots sabem que el càrrec de president dels EUA equival al “d’Emperador Mundial”, però això ja era així abans del bombardeig mediàtic Obama-Mc Cain. Perquè, doncs, aquesta febrada?
Hi ha diferents motius. En primer lloc ens trobem en un context de crisi mundial que ha posat les coses al seu lloc després del miratge de creixement desproporcionat dels darrers anys. Mentre quatre s’han inflat com paparres amb uns guanys mai vistos abans i basats en la pura especulació, gran part de la resta de mortals han estat visquent molt per sobre de les seves possibilitats, enlluernats per la gran mentida del capital: treballa dur i tu també seràs ric, seràs un dels nostres... Ara sí, doncs, benvinguts al món real.
En segon lloc hi trobem “l’efecte Bush”. Mai abans un titella de les multinacionals petroleres i armamentístiques havia suposat una amenaça tan perillosa pel conjunt del planeta. El ja considerat per molts pitjor president de la història dels EUA és un dels principals responsables, no l’únic, de la Guerra de l’Iraq, un conflicte en el que s’hi han deixat la vida més de 100.000 persones, tot i que sovint els mitjans de comunicació només fan referència a les 3.000 víctimes nord americanes. A més d’això, l’administració Bush és responsable d’haver culminat el diabòlic viatge que van iniciar aviat farà 30 anys els infames Ronald Reagan i Margaret Thatcher. Les teories neoliberals, aquelles que asseguren que la ma invisible del mercat és màgica i no necessita intervenció alguna de l’estat llevat per mantenir l’ordre públic i la propietat privada, han demostrat ser devastadores llevat pels quatre que belluguen els fils. Gran herència la seva, senyor Bush.
Finalment, cal tenir en compte el desenvolupament tecnològic que estem experimentant. Les noves tecnologies ens han summergit en “l’era de la informació”, tot i que massa sovint sembli més aviat la de la desinformació. Això, però, encetaria un nou i extens debat que ara no ens ocupa.
Així doncs, aquests són els principlas motius d’aquesta falera sobtada per les eleccions americanes. És en aquest context en el qual Obama ha pogut generar tanta esperança, una esperança que, tant de bo m’equivoqui, s’esvairà en pocs mesos. Qui cregui que Obama és socialista s’equivoca greument. Per aquells que sí en som de socialistes, de quan el socialisme era una lluitra de classes pura i dura, tot aquest teatre no és més que això, teatre, encara que ara sigui global.
dimarts, 4 de novembre del 2008
Una broma de mal gust
Quan crèiem haver-ho vist tot, els grans assessors de John Mc Cain ens donen una altra mostra. Si Mariano Rajoy ja es va posar en ridícul amb la famosa nena, l’escena de John Mc Cain fent pujar al faristol a Joe el lampista és poc més que lamentable. Ho fa, evidentment, per què dóna rèdits electorals.
És molt trist que milions de persones es puguin creure que un home que controla gran part dels casinos dels EUA es pot arribar a preocupar per la sort d’un treballador, per no dir directament de la de cap d’ells. Però funciona. De res serveix que Sarah Palin es gasti 150.000 dòlars en roba per a ella i la seva família, entre els que s’inclouen 18.000 per a la seva perruquera personal (que se’ls va guanyar en dues setmanes, cobrant més que els assessors de Mc Cain). Aquesta dona fa por. Se m’encongeix el cor només de pensar com deu patir el gendre de
Amb tot aquest circ, sembla que Obama ho tindrà fàcil. Ara bé, els 750 milions de dòlars que ha recaptat en concepte de donatius també ajuden. Amb el que s’està gastant en anuncis de televisió (sumat als 250 milions de Mc Cain), uns quants Joe el lampista arribarien més tranquils a final de mes... En fi, una broma de mal gust. Una altra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)