La nit americana: teatre global

El món ja ha pres consciència del seu nou tarannà global. Avui dia tots som conscients que qualsevol esdeveniment desestabilitzador que es produeixi a l’altra banda del món ens pot afectar directament de manera sensible. Tot i axí, els fets esdevinguts la matinada de dimarts suposen un nou graó en l’escala globalitzadora, i és que mai abans unes eleccions forànies havien generat tanta expectació arreu del món.

De fet, Televisió de Catalunya va fer un programa especial que va durar tota la nit, amb un format i un desplegament de mitjans igual o superior al seguiment d’unes eleccions al Parlament de Catalunya. A més, diverses cadenes d’àmbit estatal van emetre programes similars, si bé és cert que amb una qualitat inferior a la de TV3. Òbviament, aquest és un fet que es va repetir a moltíssims països del món. Sens dubte, tot un precedent. Tots sabem que el càrrec de president dels EUA equival al “d’Emperador Mundial”, però això ja era així abans del bombardeig mediàtic Obama-Mc Cain. Perquè, doncs, aquesta febrada?

Hi ha diferents motius. En primer lloc ens trobem en un context de crisi mundial que ha posat les coses al seu lloc després del miratge de creixement desproporcionat dels darrers anys. Mentre quatre s’han inflat com paparres amb uns guanys mai vistos abans i basats en la pura especulació, gran part de la resta de mortals han estat visquent molt per sobre de les seves possibilitats, enlluernats per la gran mentida del capital: treballa dur i tu també seràs ric, seràs un dels nostres... Ara sí, doncs, benvinguts al món real.

En segon lloc hi trobem “l’efecte Bush”. Mai abans un titella de les multinacionals petroleres i armamentístiques havia suposat una amenaça tan perillosa pel conjunt del planeta. El ja considerat per molts pitjor president de la història dels EUA és un dels principals responsables, no l’únic, de la Guerra de l’Iraq, un conflicte en el que s’hi han deixat la vida més de 100.000 persones, tot i que sovint els mitjans de comunicació només fan referència a les 3.000 víctimes nord americanes. A més d’això, l’administració Bush és responsable d’haver culminat el diabòlic viatge que van iniciar aviat farà 30 anys els infames Ronald Reagan i Margaret Thatcher. Les teories neoliberals, aquelles que asseguren que la ma invisible del mercat és màgica i no necessita intervenció alguna de l’estat llevat per mantenir l’ordre públic i la propietat privada, han demostrat ser devastadores llevat pels quatre que belluguen els fils. Gran herència la seva, senyor Bush.

Finalment, cal tenir en compte el desenvolupament tecnològic que estem experimentant. Les noves tecnologies ens han summergit en “l’era de la informació”, tot i que massa sovint sembli més aviat la de la desinformació. Això, però, encetaria un nou i extens debat que ara no ens ocupa.

Així doncs, aquests són els principlas motius d’aquesta falera sobtada per les eleccions americanes. És en aquest context en el qual Obama ha pogut generar tanta esperança, una esperança que, tant de bo m’equivoqui, s’esvairà en pocs mesos. Qui cregui que Obama és socialista s’equivoca greument. Per aquells que sí en som de socialistes, de quan el socialisme era una lluitra de classes pura i dura, tot aquest teatre no és més que això, teatre, encara que ara sigui global.